Sona el timbre. Comença la funció.

Aquesta entrada fa referència a la sessió on vam parlar de la lectura referida al currículum que s'aplica en l'educació.

Però, què és un currículum? Us preguntareu... Un currículum d'educació, resumidament, és un suport on es defineixen els objectius a assolir per part dels alumnats i una sèrie de propostes metodològiques per aconseguir-ho. És com un reglament de qualsevol esport.

En un reglament hi figuren totes les normes i situacions que poden passar en el terreny de joc, i proposa diverses metodologies per actuar en conseqüència d'aquelles situacions. Seguint la comparació d'altres entrades anteriors, un àrbitre ha de conèixer totes les normes d'un cert reglament per dirigir un partit, però per què no tots els àrbitres són iguals?

La resposta és el criteri. El criteri és personal i únic.

Si ho comparem amb un mestre, és el mateix. Ell sap què ha d'aconseguir i fins i tot li proposen com ho ha de fer. Però hi ha moltíssims professors diferents. Cadascun utilitza el seu criteri, fa seus els objectius a assolir i va traçant el camí amb activitats influenciades amb la seva experiència. Cada cop va creant noves classes amb nous papers pel part del professor. I és quan el terra es converteix en l'escenari, el professor en l'actor i els alumnes en el públic.

Ser mestre és crear constantment funcions que agradin al públic. Ser mestre és aprendre a assolir les crítiques i millorar en conseqüència. Ser mestre és un art.


SOBERA, Carlos: "El alumno es el público más difícil que te puedes encontrar": http://www.wke.es/educacion/escuela/Contra_4007.pdf

Tots per un? o Dos per tots?

Aquesta entrada fa referència a la sessió que vam tractar el tema de tenir dos professors a l'aula.

El fet de tenir dos professors a l'aula és molt positiu per l'alumne, ja que existeix una atenció més personalitzada en l'aula, així com un millor control de l'ambient. Mitjançant una bona coordinació, es pot planificar l'assignatura prèviament, pactant qui realitzarà la sessió un dia o qui la farà un altre. Queda molt clar que tots dos tenen els mateixos poders i les mateixes obligacions.

Però actualment, aquest fet és quelcom fantàstic, irreal. Arran les retallades d'educació, cada cop més les ràtios per aula augmenten i els professors disminueixen. No obstant, si es pogués dur a terme el fet de tenir dos professors a l'aula, hi hauria docents que no voldrien un acompanyant a la classe.

Per què? Pot ser perquè individualment la seva classe funciona, perquè és autònom, perquè té la seva metodologia i ningú l'entendria...

Mai un professor pot ser autònom, ja que pertany a un equip de docents. Per a ser un bon mestre, primerament s'ha de ser cooperatiu, recolzant-se en els teus companys i deixar-se aconsellar. Seguint amb la comparació del professor amb un àrbitre, com fa dues entrades, en qualsevol esport un àrbitre no serà capaç d'assolir tot el que passa al terreny de joc. Pot esforçar-se al màxim, però si està d'esquenes al porter, no podrà veure que aquest està fent una falta a un altre jugador o simplement està prenent un cafè en mig del partit.

Necessita ajudants per assolir-ho tot. Podem ser autònoms, però fins a un cert punt. Així que hem de escoltar als demés, invitar-los a compartir amb nosaltres una classe presencial i els nostres alumnes i, de tant en tant, influenciar-se amb altres mètodes educatius per anar reinventant el nostre.

Finalment, en l'enllaç següent teniu una sèrie d'exemples i situacions en l'aula on actuen dos professors coordinats:

http://ateneu.xtec.cat/wikiform/wikiexport/_media/cursos/escola_inclusiva/diee3/modul_3/tipussuportambdosmestres.pdf

Equip docent

Mestres 2.0

Amb aquesta entrada faré referència a la sessió que vam crear aquest bloc. Primerament, vam posar-nos a l'ordinador, esperant instruccions del professor. No obstant, aquest no ens va oferir ajuda, invitant-nos a cercar la informació que requeríem per la xarxa. El professor va prendre una figura d'acompanyant, disposat a resoldre qualsevol dubte espontani, però fomentant l'autonomia en nosaltres.

Avui en dia tenim a l'abast un munt d'informació útil per a un futur com a mestres. És cert que és impossible tenir coneixement de tota la informació que se'ns ofereixen, però si que l'hem de saber administrar.

Un mestre del SXXI ha de ser un "Mestre 2.0", preparat per qualsevol tecnologia útil per l'educació, ja que serà el futur dels seus alumnes. No pot ser que, encara actualment, hagi més "alumnes 2.0" que "mestres 2.0". Una part de l'educació és la informació, i la informació es va actualitzant cada dia, i en conseqüència, l'educació també s'actualitza. 

Per això, tenim que transmetre el nostre interès per les noves tecnologies als nostres alumnes. Com sabem, les noves tecnologies son cada cop més un pas cap el futur, i els nostres alumnes també ho son. 

Com a curiositat, tothom a la classe va poder crear i dissenyar el seu bloc sense cap dificultat. Ens ho vam proposar i ho vam aconseguir. No tinguem por a nous reptes, per molt difícils o impossibles que els veiem. Donem el pas a una nova educació, una "Educació 2.0".

Educació 2.0

Situació a l'aula: Conflictes

A la sessió, se'ns va proposar recrear una situació qualsevol a un aula d'una escola. Ens vam dividir en tres grups, i cadascú era lliure de triar qualsevol situació.

El primer grup va recrear una situació d'un examen escolar. Mostrava com un alumne tenia dificultats per fer-ho, altre es copiava, i fins i tot hi havia una professora que estava utilitzant el mòbil a classe i no atenia als seus alumnes.

El segon grup es va centrar en una situació de desordre a la classe, podíem presenciar com uns alumnes feien bullying a un altre i el professor no sabia què fer.

El tercer grup es va centrar en les situacions d'aula d'acollida, ens va mostrar com separen a alumnes menys avançats a altres aules de reforç i no s'inclouen al ritme normal de la classe.

Si englobem les tres situacions, obtenim una paraula: CONFLICTES.

Perquè si el profesor ens va deixar escollir una eleció lliure vam triar tots tres grups situacions de conflicte? Perquè ningú va centrar-se en recrear una situació d'aula ideal, en què els nens s'ho passen bé aprenent i hi hagués la figura d'un professor ideal?

Actualment, prenem com situacions "interessants" les situacions conflictives a l'aula, ja que són les que més escoltem i les que més ressò tenen. Però no ens interessa les situacions bones, les situacions ideals, les situacions en les que no "passa res" però alhora passa el que tothom vol que passi...

Reflexionant sobre això, un professor em recorda a un àrbitre. Un àrbitre dirigeix (o acompanya) a un grup de jugadors mitjançant unes regles de joc i el mestre dirigeix (o acompanya) a la classe amb una serie de regles de comportament. Quan l'àrbitre s'equivoca o hi ha una situació polèmica al partit, tothom parla d'ell, però quan ha fet bé el seu treball i ningú s'ha queixat de res, ningú parla de l'àrbitre. També passa això amb el mestre, quan fa bé el seu treball, ningú s'ho reconeix (o no tant com es deuria) però quan fa alguna cosa malament o es veu implicat a un conflicte a l'aula, ens crida l'atenció.

Hem de canviar el "xip". Hem de fer entendre que els conflictes són allò que no volem i ens hem de centrar en el que volem: Ensenyar. Fomentem la tasca del professor i no es centrem en els seus defectes, sinó com solucionar els seus defectes.

Professor

Àrbitre

Benvinguts. Coneixem-nos.

El curs comença i ens hem de presentar tots. En aquell moment vaig pensar: "Per què ens hem de presentar si ja ens coneixem tots?..."

M'equivocava. Amb l'exercici de presentar-nos vaig assabentar-me d'aspectes que no sabia dels meus companys: trets comuns, mateixos interessos, etc.

Tot seguit el professor ens va proposar realitzar una altra dinàmica. Consistia en fer una sèrie de preguntes als nostres companys, amb la condició de no fer-li més d'una pregunta a cadascun. Va ser molt curiós perquè s'incloïen preguntes com: "Té el mateix color d'ulls que tu?" i d'altres semblants, però ningú, al principi, va aixecar-se per comprovar si realment hi havia cap company que tingués el seu mateix color d'ulls.

Aquest fet em va cridar molt l'atenció ja que demostra la nostra inexperiència a l'hora de trencar el gel i prendre la iniciativa. D'aquí uns anys i amb sort, treballarem a una escola i tindrem davant nostre a un munt d'alumnes desconeguts, amb estils de vida totalment diferents al nostre i amb comportaments variats. Com a bons mestres haurem d'interessar-nos per ells i saber-ne tot dels nostres alumnes, fent ús d'eines i tècniques per prendre la iniciativa.

A més, treballarem amb un equip de professors diferents a nosaltres, i haurem d'inserir-nos en aquest equip. En la dinàmica de les preguntes vaig observar que preferentment ens apropem a gent coneguda, de confiança, i després ens obrim a altres, tot i no saber-ne el seu potencial. Tothom té alguna cosa per oferir-nos, per compartir amb nosaltres, i hem de deixar que ho facin.

Ara ens hem adonat del que ens falta, així que ara toca treballar i motivar-nos per aconseguir el que ens proposem.

Motivació a l'aula